1 de Maig de 2010

La gran crisi econòmica de la globalització ha deixat fora de joc a Governs, organismes internacionals, partits polítics, patronals i sindicats. Ningú ni gens ha servit per a controlar un sistema financer, corruptor i corromput, que campa pels seus respectes i que obliga a Governs i organismes internacionals a acudir en la seva ajuda, i que representa a l’economia especulativa, aquella que enfonsa particulars, families, empreses i països. Un conjunt d’especuladors financers que, refugiats als paradisos fiscals, parasiten a l’economia real, la de producció i serveis, la d’empresaris, tècnics i treballadors.

Crisi econòmica, crisi política i crisi institucional, que és conseqüència de la profunda crisi moral que tenalla la nostra societat, en la qual aquells sindicats, finançats i esplèndidament subvencionats pel règim de la cella, són dirigits per Cándido Méndez (UGT) i Ignacio Fernández Toxo (CCOO), que dicten la política econòmica d'un govern, i dels seus corresponents governs territorials, de bon tros simbolisme, poc realisme i cap solució concreta.

En la seva resposta a la crisi sobren paraules i promeses i es troben a faltar mesures concretes per a afrontar la recessió i generar ocupació, per a superar els problemes de liquiditat, de creixement i els estructurals. Gens d'optimitzar mesures de protecció social i de creació d'ocupació digna, ni d'articular una reforma fiscal justa per a redistribuir els recursos. Ni un sol pla estratègic per a sobreviure a la crisi, solament improvisació, imprevisibles anuncis mediàtics de ZP desconeguts fins a per el seu propi govern, i un profund sectarisme que està duent a l'enfrontament entre persones i entre territoris mitjançant permanents campanyes de desprestigi contra l’adversari polític i mediàtic, que fan servir una antiquada verborrea radical. Únicament, globus sonda per a temptejar la reforma laboral o el canvi en el sistema de pensions. En la seva demagògia, barregen ignorància i propaganda política partidista que només dóna per a menjar a uns pocs amb carnet. A la resta, als treballadors, aquesta classe política corruptible i corruptora només ens utilitza perquè siguem el tamboret per al seu ascens.

Uns governs, el de Rodríguez Zapatero, i els de diverses Comunitats Autònomes, que considera que el dèficit públic són “vots per a avui”, sense preocupar-los que sigui fam per l’endemà i en l'esperança de qui vingui després que se l’empassi. Un continu mirar cap a altre costat quan s'emet un deute públic, insostenible pel tipus d'interès que ens obliga a pagar el mercat internacional, que hipoteca el nostre futur.

Gens de pragmatisme per a ajustar-se a la realitat d'una imparable despesa pública, sense establir-ne cap tipus de prioritats, tot i que les despeses superen, amb escreix, els ingressos públics. Cap plantejament creïble de reducció del dèficit públic, només confusió ideològica i debilitat política que obliga a submissions polítiques i socials contranatura.

Ni un estricte pla d'austeritat que impliqui a tots els sectors de la societat i no s'encebi exclusivament en els treballadors. Ben al contrari, augment del nepotisme i del sectarisme, increment de les despeses en publicitat institucional del govern de Rodríguez Zapatero, que presagia un avenç electoral, en un context que sindicats i patronals es mantenen enrocats en les seves posicions, atents al finançament i a les subvencions públiques.

Governs desapareguts davant una realitat de cinc milions de persones en atur i de més de vuit milions d'éssers humans vivint per sota del llindar de la pobresa, i uns sindicats institucionals paralitzats per la veu del seu amo, que es dobleguen davant les exigències del poder, que actuen com corretges de transmissió de les seves necessitats polítiques i conformen els cors i danses que acompanyen a les festes d'exaltació governamentals i a les contínues maniobres de distracció massiva del PSOE, i els seus adlàters, amb les quals tracten d'amagar una política econòmica i social erràtica, amb les quals tracten de dissimular la seva participació majoritària en les més de 500 causes obertes per corrupció i en les milers de denúncies que afloren en els mitjans de comunicació. Com reflecteixen les enquestes, la classe política és el problema que, en aquests moments, preocupa a la societat per davant del terrorisme i de la inseguretat ciutadana.

Perduts el nord, el sud, l'est i l'oest, ni el penell sindicalisme del règim ni l’atomitzat sindicalisme alternatiu, mou peça, ni davant la tragèdia de l'atur, que sembla ser que únicament ha de preocupar a les famílies de qui el pateix.

Nosaltres, els treballadors carlins, davant aquest 1r. de Maig, tornem a plantejar la necessitat d'una profunda autocrítica en el si d'un moviment obrer, que segueix plantejant-se els problemes dels treballadors amb pensaments de segles pretèrits que no responen a la realitat d'un temps en el qual cada minut més de 100 persones creuen el llindar de la pobresa en el món.