 |
||||||||||||
|
||||||||||||
|
Diada 2008 del Partit Carlí de Catalunya Amb un cel amenaçant pluja, els carlins del Principat varem celebrar la nostra Diada sota el lema: 175 Anys de lluita per les Llibertats. Una commemoració que estem fent arreu el país amb actes polítics com la nostra diada de germanor, en actes culturals i socials de tot tipus. Actes per expressar el sentit, l’esperit i el significat d’aquests 175 anys d’una lluita, mantinguda amb orgull i dignitat, i que commemorem davant les adversitats i entrebancs que ens han posat tots els règims que s’han anat succeint durant aquest període de temps. Començà la jornada amb l’acte de l’associació d’Amics de la Història del Carlisme de Catalunya davant el monòlit als Màrtirs del Carlisme de la Vall de Bianya. Tot seguit, Xavier Carbonell, secretari d’organització del Partit Carlí de Catalunya, introduí al presentador de l’acte, en Toni Gol Roca, carlí de Berga, qui s’adreçà als assistents amb aquestes paraules: “Bon dia a tothom i sigueu especialment benvingudes i benvinguts, militants, simpatitzants i amics carlins d’arreu del Principat de Catalunya. El Carlisme es Tradició, és Amor a la Terra, el Carlisme és Lluita per la pau, per la justícia i per les llibertats. Una lluita mil·lenària que es concreta de forma determinant el dia 3 d’octubre de 1833. I avui també ho celebrem. Avui celebrem la Diada del Partit Carlí de Catalunya i l’inici d’aquests 175 anys de lluita per les llibertats, la lluita, en el fons, per la identitat dels pobles, per les Constitucions, pels Furs, els Furs de Catalunya, concretament, reconeguts pel pretendent carlista Carles VIIè, l’any 1874, ara fa 124 anys. Llibertats, Constitucions, Furs: Confederació, Autodeterminació, Autogestió.
L’acte d’avui, doncs, estarà especialment dedicat a commemorar aquests aniversaris. Un acte –continuà dient- que comptarà amb les intervencions del sr. Hèctor Mir, del sr. Maties Palau, del sr. Jaume Campàs i del secretari general del Partit Carlí de Catalunya, sr, Julio Gómez Bahillo. Sense més preàmbuls, cedirem la paraula, en primer lloc, al sr. Hèctor Mir i Llorente, que seguidament ens parlarà de la qüestió de “Les Altres Llibertats” L’Hèctor Mir és tarragoní, nascut al 1971), Arqueòleg i Arxiver. Llicenciat en Geografia i Història i Màster en Arxivística per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Teclista del grup de pop Los Glosters. Milita al Partit Carlí des dels 20 anys. Membre del Comitè Executiu del Partit Carlí de Catalunya. Ha estat Secretari de Joventut de dit partit, i, posteriorment, des de 2001 fins 2005 President de les Joventuts Carlistes a nivell federal. Des d’aquest càrrec impulsà el reinici de les Jornades d’Estudi de les Joventuts Carlistes de caràcter anual, organitzant les de Vila Real el 2002 i Estella el 2003. Ha participat a la candidatura del Partit Carlista en les Eleccions al Parlament Europeu de 2004 i ha estat cap de llista del Partit Carlí de Catalunya a la candidatura al Congrés per la circumscripció de Tarragona a les Eleccions Generals de 2004 i 2008. Col·labora en publicacions carlines com Avancem! del Partit Carlí de Catalunya i Insurgencia, òrgan de les Joventuts Carlistes. Membre fundador i, actualment vocal, de l’associació d’Amics de la Història del Carlisme de Catalunya. Ha participat com a representant del Partit Carlí de Catalunya en l’homenatge al centenari de la creació de la Solidaritat Catalana, realitzat el 2006 juntament amb altres partits actualment parlamentaris. Sotscomissari de la exposició “El Carlisme. Llums sobre un passat amagat” organitzada el 2006 per la Fundació Caixa Tarragona. Sr. Hèctor Mir, molt bon dia i benvingut.
Hèctor Mir, amb el seu personalíssim estil, dissertà sobre les altres llibertats, les de la persona i la família, sobre la formació del jovent i la incultura de la mort. Llegiu, el seu parlament: “Com ja sabreu, enguany celebrem el cent setanta cinquè aniversari de l’inici d’una extraordinària aventura que encara continua i -de naltros depèn- continuarà. Cent setanta cinc anys són ja uns quants anyets d’aquest veterà Partit Carlí, el qual, com sempre, frueix d’una excel·lent mala salut de ferro; són moltes les experiències acumulades al sarró i moltes les coses que encara tenim a dir. És potser per això que, sempre que tenim ocasió parlem dels grans temes, dels macro temes: com ens hem d’estructurar políticament, territorialment, econòmicament, etc. En bona mesura d’això us parlaran, i millor que jo, els meus companys. A mi, permeteu-me avui parlar de l’altre extrem, de les cèl·lules bàsiques sense les quals res de tot l’anteriorment dit tindria sentit: la persona i la família. Per al Partit Carlí de Catalunya, com a deutors i defensors de l’Humanisme Cristià, la persona, l’ésser –que no l’individu-, i el seu immediat estadi social, la família, refugi i font de coneixements i experiència, a partir de la qual hom s’anirà desenvolupant com a persona, són el nostre principal pilar, la base de la piràmide. Sense la família, la subsidiarietat no tindria cap sentit, doncs és el nucli, l’anella més forta de la malla, a partir de la qual créixer més i més. Com a carlins, tampoc podem oblidar l’important paper simbòlic i sentimental que té la família. M’explico. En molts casos, ha estat al si de les famílies carlines on s’ha anat passant de generació en generació els valors i pensaments carlins. Ha estat també la nostra Família Reial el pal de paller que ens ha aglutinat al llarg de tot aquest temps. Alguns us preguntareu: I amb la que ens està caient avui en dia, ve aquest tio ara a parlar-nos d’això? Doncs precisament. Ara que ja es pot dir sense que t’acusin de quintacolumnista, que hem entrat de ple en una crisi econòmica de dimensions encara desconegudes, ara, és quan més important és defensar la família i els seus valors. S’ha demostrat que, a les anteriors grans crisis, malgrat la inflació galopant, l’atur i la pèrdua de poder adquisitiu que es patí, la gent del carrer va poder sortir-se’n, mal que bé, gràcies en bona part a la família. La solidaritat interna familiar funcionà i molts pogueren capejar el temporal en millors condicions que si haguessin estat mers individus aïllats i alienats. Però, és clar, d’aquella encara existia la família. Des de fa ja força temps molts partits dits d’esquerres i, no ho oblidem, bona part de la derechona més acomplexada, liberal a fi de comptes, ens intenten vendre la moto de la desaparició de la família que ells anomenen tradicional, per carca i antiquada i que, com si d’un buffet lliure es tractés, hom pot escollir entre tot un reguitzell de tipologies familiars, totes molt fashion, però sense cap bagatge pràctic al darrera. Avui en dia, aquells que ens han tret el nostre sexe per canviar-nos-el per un gènere parlen de la diversitat de tipologies familiars. Avui en dia, banalitzant el seu significat, qualsevol combinació pot ser una família. En definitiva, experiments, però aquest cop ni fets a casa ni amb gasosa. I per què d’això? Desgraciadament, en aquest país, encara hi ha gent que, en temps de crisi, davant d’un problema prefereixen anar a cremar una església a resoldre’l. Així, tenim uns partits dits d’esquerres que, incapaços d’assumir encara la caiguda del mur de Berlín, vaguen desnortats sense entendre que és el que els ha passat, ells que eren tan bons i tan macos. Altres, immersos dins del liberalisme econòmic i cultural, al no poder atacar el sistema que ells mateixos han assumit, no els hi queda cap més carta, que jugar als temes socials com a única possibilitat de passar per esquerres. D’aquesta manera ens tenen ben distrets, alguns amb la boca oberta com si haguessin descobert la fórmula de la cocacola i molts d’altres emprenyant-nos com a mones. I mentrestant s’inventen nous problemes i ells passen de puntetes i ens fan oblidar els temes importants a resoldre. I que entenem els carlins per família? Arribats a aquest punt permeteu-me una petita digressió. ¿Sabeu com es diu pop en anglès? Doncs es diu octopuss. ¿Sabeu com li diuen els anglesos al calamar? Octopuss. ¿i a qualsevol tipus d’animal marí amb tentacles? Efectivament, octopuss. ¿Qué vull dir amb això? Doncs que els parlants de llengües llatines tenim la gran sort de tenir un ampli vocabulari i tenir una paraula per a cada cosa. Per tant és important dir cada cosa pel seu nom. Per un bon nombre dels mortals, el nucli, el mínim comú denominador del que entenem per família és el d’un home i una dona, units per l’amor en un projecte comú i amb desig o possibilitat de transcendir-se. Tres són els elements (home, dona, sentit trascendental) que permeten parlar de família i que quan aquesta parella d’home i dona decideixen oficialitzar la seva unió, ja sigui per l’Església o civilment es tractarà d’un matrimoni. Qualsevol altra opció que no contempli aquests tres elements (home, dona, sentit transcendental), més que de família, llavors s’hauria de parlar de diversitat de tipologies de convivència. De la mateixa manera que si aquesta parella d’home i dona decideixen oficialitzar la seva unió, ja sigui per l’Església o civilment es tractarà d’un matrimoni. Sense aquests tres requisits, es presenten varies tipologies de convivència, i no seré jo qui li negui el pa i la sal a cap persona en funció dels seus sentiments. Més, per a un fet concret existeix una paraula concreta, i per a fets semblants, però que no són iguals, també tenim paraules que ho expressin, digueu-li unió, parella o digueu-li x. i si creieu que és un fet novedós, que no ha existit abans, doncs creeu-la de nou, a fi de comptes els neologismes estan a l’ordre del dia. Algunes ministres del govern, sense anar més lluny, es passen el dia creant paraules amb la pretensió de que figurin al diccionari. Però, si us plau, no confonguem els conceptes ni empobrim més la nostra llengua. A cada cosa el seu nom. Deixeu que el calamar segueixi dient-se calamar, el pop pop i oblidem-nos d’una vegada de l’octopuss per a tothom. Les famílies amb fills en edat escolar s’han trobat que el govern els ha colat una nova assignatura als seus fills. Sí, em refereixo a allò anomenat Educació per a la Ciutadania. Poc diré al respecte ja que l’aberració cau per si sola. Quan jo estudiava vaig tenir la sort de que ja havia desaparegut aquella assignatura d’adoctrinament que era la Formación del Espiritu Nacional que sí que van haver de patir els meus pares i no desitjaria per res del món que als meus fills els teledirigeixi ningú. Voldria fer una reflexió en veu alta: Senyors del PSOE, pares de la criatura, ¿Què creuen que passarà quan dins del torn bipartidista que s’han muntat arribi el PP al poder? ¿creuen sincerament que, un cop instaurada per vostès, eliminaran una font tan important de control i propaganda? ¿quins continguts tindrà la Educació per a la Ciutadania pepera que vostès han inventat? Jo ja m’esgarrifo. I si de debò aquests partits estan preocupats per la situació en que es troben els nostres fills, en bona mesura gràcies a tots els despropòsits educatius que ells mateixos han provocat, des del Partit Carlí de Catalunya els hi fem una proposta. Si el nostre jovent està tan mancat de valors i de referents, fem una nova assignatura, d’acord. Però que els ensenyi no una constitució d’ara poso ara trec, o uns valors immutables que duren el que dura el mandat del govern de torn. El que els hi proposem és una assignatura que els ensenyi allò que abans en deien Urbanitat, no en el sentit d’aprendre a quedar molt bé en una recepció o en un té, sinò a aprendre a ser amables, a donar-se als demés, a respectar-se i a respectar els demés -que no a tolerar, paraula nefasta on n’hi hagin-, a dialogar, a prendre’s les coses amb bon humor, que no a riure-se’n. Fins i tot, en aquests moments en que la obesitat infantil avança ràpidament, a ensenyar-los a menjar convenientment, o fins i tot a preparar-los en les tasques de la casa i la seva administració per al dia que s’emancipin. Perquè una persona que gaudeixi de la vida i la faci gaudir a aquells que el rodegen, de ben segur serà una persona més feliç, més realitzada, més responsable, més respectuosa i, en definitiva més demòcrata, a l’igual que la societat de la que forma part. Per no allargar-me massa no vull acabar sense dirigir-me a aquells que promocionen la cultura de la mort com el no va més de la modernitat i la progresia. A aquells que s’acarnissen precisament en qui menys pot defensar-se: els malats, els vells, els qui encara estan per néixer, total, no són productius. A aquells tafurs que només ensenyen les cartes que els interessa i les que no, les deixen lliscar per sota de la taula. A aquells que pregonant el bé comú acaben beneficiant només a interessos privats molt determinats. A aquells que fan les lleis i desprès ni poden ni volen fer-les complir. A ells els hi dic que la cultura de la mort mai pot ser positiva, no té marxa enrere, un cop fet no té solució. I, precisament en un moment en que, segons els darrers estudis, més de la meitat dels joves catalans entre 20 i 30 anys tindran seriosos problemes per engendrar un fill, això ja no és inducció a l’assassinat, és directament inducció al suïcidi col·lectiu de tota la societat catalana.” Moltíssimes gràcies, Sr. Mir per aquesta enriquidora exposició.
Estem avui aquí, -expressà Toni Gol-, gràcies als nostres pares, gràcies als nostres avis i besavis, i gràcies, en definitiva, a tots els nostres avantpassats i, per suposat, a la Providència de Déu. A mi, personalment, m’agrada recordar-ho a diari i m’agrada recordar-los a diari. I avui més que mai. Avui, que vivim en un món on la pressa s’imposa, on la tirania de la immediatesa governa la nostra existència. Avui, més que mai, m’agrada recordar d’on vinc i qui sóc, perquè qui perd les arrels i els orígens, perd el referent de la vida, perd el sentit de l’existència, i perd la seva pròpia identitat. El nostre segon conferenciant, és el sr. Maties Palau i Sanahuja que, tot seguit, ens parlarà dels aspectes del plantejament carlí vers el món local. Maties és fill de la Conca de Barberà, concretament de la seva capital, Montblanc (7 d’octubre de 1950). Destacat membre i militant actiu del Partit Carlí de Catalunya. Cursà el batxillerat elemental al col·legi Episcopal de la Mercè de Montblanc finalitzant el Superior a l’Institut Martí i Franqués de Tarragona. És Administrador de Finques, Gestor Administratiu, Tècnic Cooperatiu, Graduat Social i Funcionari de la Generalitat de Catalunya. De família Carlina s’inicia i comença a tindre contactes amb la política en el seu “baptisme” a Montejurra l’any 1969. Assisteix amb freqüència als actes de Montejurra on hi es present l’any 1976. Participa en les activitats del partit tant internes assistint a cursos de formació a Ustariz, com de representació del partit a l’assemblea de Catalunya. Córrer al seu càrrec com a representat del Partit Carlí a la presentació pública al Camp de Mart de l’Assemblea de Catalunya a Tarragona, Congres de Cultura Catalana a Montserrat. Es presenta a les següents eleccions com a membre del Partit Carlí de Catalunya, a vegades com independent en llistes no pròpies del partit com a Diputat, sia com a Senador, a l’any 1977 (CUPS), any 1979 i a les Municipals a Montblanc 1979. Ex regidor de l’Ajuntament de Tarragona. Ex gerent del Consell Comarcal del Tarragonès. Actualment es Secretari de l’associació d’amics de la Història del Carlisme. És cavaller de la legitimitat proscrita concedida per Carles Hug, a Trieste, i Cavalieri de la Orde Constantiniana de San Gorggio.
Sr. Maties Palau, molt bon dia i benvingut a la Diada carlista.
Maties Palau i Sanahuja, exercità l’autocrítica per donar-nos la seva visió sobre les institucions més properes als ciutadans i en descriure l’autogestió com un model necessari pel món local.
En el seu parlament digué: “Crec que no és ara moment de fer memòria històrica del municipalisme.
Tots sabem l’origen dels municipis, com i perquè van néixer. Be eren cartes de població destinades a poblar, repoblar zones conquerides al moro, i al mateix temps defensar posicions conquerides, per tant eren un instrument d’una determinada política. O, també, i això és important, instruments dels reis, per evitar abusos dels capitostos locals i a l’ensems forçar un equilibri o contrapès del poder de la noblesa amb el rei. També, en aquest cas els municipis eren un instrument polític.
Actualment els municipis són instruments polítics dels governs, no importa el seu àmbit territorial. Per això, m’atreveixo a afirmar que la política municipal ha estat i és la ventafocs de la política.
Malgrat aquesta subsidiarietat de la política municipal, val recordar l’empenta que moltes ciutats han tingut al llarg de l’historia amb inqüestionable pes social, econòmic i polític, més enllà del seu propi àmbit, em refereixo a ciutats como Gènova, Venècia, Barcelona, Tarragona, etc. El carlisme aporta, de la seva pròpia collita, un projecte prou escaient per tal de que el municipi no sigui un mer apèndix de la política, sinó que doni vida pròpia tal com es mereix per la transcendència que la vida municipal té per les persones objecte de tota política. El nostre projecte que arrenca del lema FURS, mira sense por el seu encaixament en la perspectiva d’un món globalitzat, solidari, i que només el podem entendre des del principi de subsidiarietat. Però, nosaltres no entenem el principi de subsidiarietat com la forma de obligar a fer al municipi el que l’estat o ens superiors no volen. En nostre principi de subsidiarietat resideix, justament al reves, de baix cap a dalt (això és l’essència carlina de la nostra ideologia política, econòmica i social). Vull fer un incís. Com és natural, volem i tenim l’obligació els carlins de debatre i posar al dia la nostra ideologia i la nostra resposta als nous reptes d’un món que té problemes vells i propostes noves, i de vegades els mateixos problemes des de fa 200 anys i amb els mateixos errors. Moltes vegades volem imitar, copiar, simpatitzar amb propostes d’altres ideologies que ens encisen perquè ens semblen més modernes i tenim por de no seguir la moda. Aquestes seguides, aquestes imitacions només ens porten malentesos entre nosaltres, i en compte de debatre les nostres pròpies idees arrelades en els nostres lemes, nord, font i inspiració de la nostra ideologia i raó de ser del carlisme. Curiosament, si analitzem molta ideologia moderna d’altres formacions ens adonaríem que ells sí que han entès més que nosaltres el que vol dir Furs o Pàtria reconvertint-los en drets, federació, etc. Fet aquest incís a mode d’alerta o denúncia contra les desviacions que ha patit i pateix el carlisme secularment per culpa de certs seguiments, modes i falta d’autoestimació o convenciment, pensant que el de fora és millor, o, simplement, intentant entrar en un joc o fer-se un lloc en l’espai polític. Sense adonar-nos, hem renunciat, ens hem autosacrificat, perdent les nostres essències i sense saber on ens trobem, amb uns fruits tan magres que ens porta a divisions i subdivisions sense adonar-nos que només podem oferir a la societat la nostra disbauxa. No faré ara un programa municipalista, ni una revisió ideològica, però, si voldria dir, i crec que és la raó de la meva exposició, el següent: Situació actual: desencís polític, baixa participació, falta d’interès del ciutadà per la política, a tots els nivells, la municipal inclosa. Fins a quin punt és lògic, i és democràticament moral, que els ciutadans només es mouen per interessos particulars, personals o de grup? No és aquest el principi de la corrupció democràtica? Quan un ciutadà vota, perquè i per a qui vota? Pel què convé al conjunt del municipi, perquè aquest vagi endavant? O vota aquell que li solventarà el seu problema, sia fent un camp de futbol (encara que el municipi no se’l pugui pagar) o aquell que li pujarà la pensió encara que faci fallida la societat del benestar? Si no posem per damunt de les nostres necessitats, les necessitats col·lectives i de les generacions futures, quelcom està fallant. Entre d’altres, crec que, avui, el millor programa municipalista és aquell que es centri en la persona i la potencia com a ciutadà demòcrata que és compromet amb ell, amb el seu entorn i el capacita per mirar en el món que està i el fa pensar en el demà. Pensar en la pròpia llibertat, amb els drets dels ciutadans, ser solidari i no oblidar els nostres antecessors ni els nostres successors, això és el carlisme. L’eix de la política municipal és la participació ciutadana a tots els nivells, des de l’associació de veïns fins el ple de l’ajuntament. Però, el defecte d’avui dels ajuntaments és ser meres màquines de cercar vots, corretges de transmissió dels partits, i així veiem com els alcaldes són la “vos de cu amo”, del cap de files del partit; és a dir, tots són palanques de projecció personal. S’ha dit que, en definitiva, als ajuntaments no s’hi va a fer política, s’ha d’anar a gestionar la brossa, la neteja, etc; és a dir, fer d’empresa de serveis realitzats mitjançant subcontractacions d’altres empreses. Això, a mi no em fa tot el pes. Sí que estic d’acord en que no és bo que els ajuntaments es converteixen en petits parlaments de discussions ideològiques; però, sí que cal que debati les prioritats dels ciutadans. És bona l’actual llei electoral municipal? Els resultats electorals reflecteixen, abastament, el sentiment, el pensament, les necessitats dels grups, partits, agrupacions que no tenen veu ni vot? Perquè existeixen tant grups d’independents, agrupacions d’electors, etc.? És clar i reconegut que les llistes tancades són un fracàs i que cal un remei. La Llei de Bases Locals de Catalunya atribueix al municipi més de 15 competències, però la majoria subordinades a administracions superiors. Unes competències que van des de l’Urbanisme, Seguretat, Reinserció Social, passant per Patrimoni i altres. No cal dir els conflictes que això genera i la manca de recursos, doncs, la participació no és equitativa i els municipis continuen sent el parent pobre. Per acabar, els Carlins reclamem un gir de noranta graus al tractament de la política municipal que passa per:
En definitiva, donar i reconèixer als ajuntaments capacitat d’autogestió. I aquesta Autogestió Municipal, de les Administracions Locals que nosaltres reclamem l’hem d’entendre com el desenvolupament dels furs, que nosaltres hereus i compromissaris de la promesa del nostre rei Carles VIIè ens hem de comprometre a complir. I torno a on he començat, els reis i senyors van crear i fomentar l’origen dels nostres pobles dotant-los d’instruments jurídics i econòmics. La reialesa carlina és la única que així ho entén, i la única que ha donat i dona exemple amb el seu compromís diari de pacte amb el poble. Si aquest repte que plantejo som capaços d’assumir-lo, de desenvolupar-ho, sí som capaços d’explicar-ho, la societat ens ho agrairà i el carlisme triomfarà. Moltes gràcies.” Moltes gràcies, sr. Maties Palau, per la seva brillant intervenció.
Tot seguit, Toni Gol expressà que: la Tradició es evolució, ens recordava fa poc l’admirat i benvolgut doctor Artur Juncosa. I per això estem també avui aquí: recordant amb agraïment el passat, vivint amb alegria el present i mirant esperançats cap el futur. I ho fem amb la mirada neta i amb el cor a la mà. Ho fem amb serenitat, amb coratge i amb estimació, distintius indiscutibles ara i sempre del bon carlí. El sr. Jaume Campàs i Fornols és el nostre proper orador que ens parlarà, seguidament, dels aspectes de govern de Catalunya. En Jaume Campàs és fill de la Catalunya Central; la Catalunya,de l’Abat Oliva, d’en Bac de Roda; la del Pacte dels Vigatans, la d’en Jacint Verdaguer,.. i en terres veïnes Francesc de Verntellac, els Vaireda i així tan d’altres...No és menys l’estima que sent per la terra que l’ha vist néixer i créixer, com per les persones, ja que amb ella i amb elles s’hi ha identificat sempre, i no només per aquesta defensa, sinó per altres defenses d’altres terres properes a altres persones. Avui a la Garrotxa i a les terres gironines, i en altres ocasions en altres indrets i amb altres persones també properes i germanes. Osonenc de naixença, a redós d’una geografia carlina, és l’home que esperona des del Partit Carlí de Catalunya, des de la Transició Democràtica, en la defensa actualitzada dels furs, de les llibertats i dels drets inqüestionables dels pobles, en la nova manera de concebre un nou ordre, un sistema de govern dins la confederació carlina. Sr. Jaume Campàs, molt bon dia i benvingut a la Diada.
Jaume Campàs i Fornols, que, amb una vibrant dicció, donà la seva interpretació sobre els Furs, i expressà la seva visió sobre la transposició foral al temps actuals
Les paraules de la seva intervenció van estar aquestes: “El Partit Carlí de Catalunya defensa avui el model d'Estat confederal, donat que esdevé la versió actualitzada de l'Estat dels Furs. L'Estat dels furs té Espanya la seva primera versió en la Corona Catalana Aragonesa de Jaume I i els seus descendents. Fou el que es forma amb els Quatre regnes de Catalunya, Aragó, Mallorca i Valencia que tingueren per titular el Conqueridor. Cadascú dels Estats d'aquest superestat era sobirà i independent, per tant, de qualsevol altre, i es regia per les seves pròpies lleis, que eren les fonamentals dels drets de les persones i de l'ordenació de la vida política, és a dir, les constitucionals que constituïen els Furs. Amb aquest nom es conegueren les lleis d'Aragó, les de Valencia, Mallorca, les de Navarra, del Senyoriu de Biscaia, d'Àlaba i Guipúscoa. A Catalunya se'n deien Constitucions El nom de Fur es generalitza entre nosaltres, gracies a la influencia del Carlisme, per designar la llei fonamental específica d'un poble, que és el mateix que dir la seva llei constitucional. El monarca era d'acord amb el caràcter patrimonial que tenia la monarquia en aquells temps, l'amo de tots els Estats i com més fort era l'amo, ja se sap, més solides i boiants en resulten les propietats. També a Castella es dona l'Estat dels Furs en acceptar el Senyoriu de Biscaia, les províncies basques d'Àlaba i Guipúscoa i Navarra en els seus respectius moments. Amb la unió personal dels reis catòlics, dona lloc a tots els estats sobirans, a passar a existir l'Estat de la monarquia de les Espanyes, i amb ell l'Estat dels Furs. El regne d'Espanya encara no existia. L'Estat dels Furs consistia en la unió deis Estats sobirans, que eren plenament .sobirans, amb un mateix monarca, que mai infringia les lleis pròpies d'aquests Estats. La visió de la confederació com a versió actualitzada de la unió d'estats fou la que porta els historiadors romàntics catalans a dir-ne de la que va fundar Jaume I com a sobirà de la confederació Catalana Aragonesa. Donat que els furs són la llei constitucional d'un poble, es compren aleshores que la substitució decretada per Felip Ve de les lleis tradicionals d'Aragó, Valencia, Catalunya i Mallorca no impedís que la Monarquia continués essent la de les Espanyes i per tant la dels Furs, per a la resta de pobles fora de la Corona d' Aragó Ara la pèrdua de les llibertats, arran de la Guerra de Successió, pel que fa els antics regnes de la Corona d'Aragó decretada per FelipVè amb el decrets de Nova Planta, porta a suprimir els Furs, el dret civil i deixaren Catalunya, Aragó, Valencia i Mallorca, despullades dels seus drets; havien deixat de ser sobiranes ara restaven sotmeses a un nou autogovern subjectat a la voluntat del monarca absolut. Si Felip Vè va fer mal a Catalunya, la Constitució de Cadis de 1812 va acabar de rematar-la feina amb el naixement de la Nación española, i l'abolició del poc que quedava dels antics regnes de la Corona d'Aragó sota supeditació absolutista, i amb això desapareixien també els encara Furs bascos, els de Navarra, la Vall d'Aran perquè havien estat fidels a FelipVè. Tornem-hi L'Estat Confederal és la versió actualitzada de l'Estat dels Furs Els pobles que la formen són amos de llurs destins i dels seus Estats i, per tant, sobirans. Aquesta que és la premissa de la qual hom arrenca per formar l'Estat Confederal, és la base de l'Estat dels Furs. Amb aquesta concepció Confederal, l'Estat de les autonomies desapareix. Lògicament, els Estatuts se'n van a rodar, naturalment amb tots els problemes del finançament, i així les ingerències centralistes. Desapareix l'estat unitari que fa seus els ingressos que corresponen a Catalunya i els distribueix com si fos l'amo i senyor. La Confederació actual no pot ser la mateixa de la Monarquia històrica de les Espanyes. No pot ser com fou aleshores la conservació i l'engrandiment de la Monarquia, identificada amb la persona del monarca. Avui la finalitat és, com ahir, cal protegir els Estats Confederats i concretar en determinats assumptes que es diuen ser d'interès comú. Encara que no la mateixa classe que la d'ahir, aquest interès comú es fixa en benefici dels pobles que es confederen, tal com en definitiva es feia quan l'estat dels furs es concretava en la conservació de la Monarquia. L'actualització de l'Estat dels Furs que representa la confederació consisteix en l'esmentada fixació moderna de la finalitat comú. Quan el Partit Carlí de Catalunya diu avui Furs vol dir Confederació. És clar que davant de l'Estat_unitari que neix per primera vegada entre nosaltres amb la Constitució de 1812 i que a partir de 1835 fou un fet constant fins ara. Els Furs davant d'aquesta acció representen un altre model d'estat, el de l'Estat plural i que avui dia és el de la Confederació. Aquest model és el que respecta la vida dels pobles d'Espanya que formaren la Monarquia i que fa possible l'existència de la verdadera Espanya, la de les Espanyes. El nexe de la unió d'Estats no és un fet inventat, sinó real i que neix naturalment del fet geogràfic i de l'econòmic i que no deixa de recolzar-se en l'historia per una convivència de segles, sovint afirmada per la participació en unes mateixes empreses. Aquestes realitats porten en principi a considerar subjectes a una acció comuna les tasques de defensa i les de regulació del mercat comú que es constitueix per la presencia de tots els pobles que formen la confederació, com són la política monetària, el control conjunt de l'economia i les relacions exteriors. La Confederació té les seves pròpies Corts, amb un mateix nombre de representants de cada Estat i elegits per vot popular o per les Corts respectives dels diferents Estats, on se'ls respecta la llengua de cadascun, i disposarà naturalment dels mitjans econòmics necessaris per a desenvolupar la seva tasca de govern, obtinguts per l'aportació dels Estats confederats, decidida en les Corts Confederals. Entrar en el detall d'aquestes qüestions és entrar en el terreny del que és discutible i que en el seu moment s'haurà de plasmar en solucions pactades entre tots els Estats i objecte d'especificació en el pacte de constitució de la Confederació. Visca Catalunya!!! Visca el Partit Carlí!!!
El nostre sincer agraïment al sr. Jaume Campàs i Fornols per aquesta clarificadora i important aportació. L’amor a la terra, l’amor a la pàtria, l’amor a la família i a la tradició són, i han estat, estendards indiscutibles del Carlisme, pilars fonamentals d’una visió del món y de la vida –d’un estil de vida- que ha treballat sempre per la pau, per la justícia i, molt especialment, com molt bé acaba d’exposar el sr. Jaume Campàs, pels drets i les llibertats dels pobles. Com molt bé diu també un altre il·lustre i benvolgut carlí, el sr. Carles Feliu de Travy, en el seu magistral tractat sobre els Drets Històrics, la Constitució i Les Llibertats: La defensa dels furs, entesos com el que són, , o sigui la llei històrica que donà vida a un poble tot fent-lo senyor dels seus destins, ha esta una de les raons de ser del carlisme. Els furs, els drets, les llibertats. Les llibertats dels pobles i les llibertats de l’individu, perquè no hi ha pau sense justícia, ni hi ha justícia sense llibertat. Seguidament, el Secretari General del Partit Carlí de Catalunya, el sr, Julio Gómez Bahillo ens parlarà dels efectes de l’acció de govern sobre els ciutadans. El sr. Julio Gómez Bahillo, va néixer a Saragossa (12 d’agost de 1951). Allà hi va cursar els estudis de Batxillerat i Preuniversitari. Llicenciat en Ciències de la Informació – Periodisme- per la Universitat Autònoma de Barcelona; és també Diplomat Universitari en Relacions Laborals per la URV; ha realitzat estudis de Ciències Econòmiques i Dret a la Universitat de Barcelona. Ha realitzat diversos cursos, seminaris sobre drets, relacions laborals, formació d’adults o llengua catalana. Dins el món laboral ha realitzat diverses tasques a Andorra i a Espanya. Ha estat Director Administratiu de SADENA (Societat Anònima de Nutrició Animal) a Barcelona, Gerent de INTEGA (Instal·lacions Tècniques Ramaderes) a Torrent, ha treballat en un despatx d’economistes a Reus, Tècnic de Col·locació a l’INEM en Reus i Funcionari de la Generalitat adscrit a l’ICS en Tarragona. Ha estat delegat sindical a l’empresa SADENA i a l’INEM. Ocupant càrrecs de responsabilitat sindical al Baix Camp i participant activament en diverses vagues generals i en múltiples processos de lluita obrera. Ha col·laborat, com assessor, en la formació de Cooperatives de diverses rames productives com Arts Gràfiques, Construcció, Metall, Alimentació, prospeccions submarines... Ha col·laborat amb la premsa federal del Partido Carlista, sent l’editor de l’Avancem! i de la Web del Partit Carlí de Catalunya, en Esfuerzo Común, Andalán, Destino, Hechos y Dichos, Mundo Social i altres publicacions dels antics Mitjans de Comunicació de l’Estat. Membre fundador, i de la Junta, de l’associació d’Amics de la Història del Carlisme de Catalunya. Ha militat en el Partido Carlista de Aragón, en el Euskalherriko Karlista Alderdia i en el Partit Carlí de Catalunya. Durant la clandestinitat, a Catalunya, exercí durant un llarg temps el control de l’aparell de propaganda i participà en diversos organismes unitaris de l’oposició al règim franquista. En el Partit Carlí de Catalunya ha ocupat diversos càrrecs fins assolir fa més de dues dècades la Secretaria General del Partit. Cavaller de l'Ordre de la Legitmitat Proscripta i soci d'Amnistia Internacional, de l'OCU, del sindicat USOC, i de l'Associació Ètica i Societat, entre d’altres.
Sr. Julio Gómez, molt bon dia i benvingut a la Diada Carlista.
Julio Gómez Bahillo ens donà la seva interpretació dels ideals que assumí el Carlisme, i, des de la seva experiència de gestió privada i pública, mostrà llur preocupació per la sensació de corrupció i de desprestigi institucional que envaeix el país.
En descriure els efectes de l’acció de govern sobre els ciutadans, l’economia, el treball, l’educació, la protecció social, la inseguretat ciutadana i l’ecologia, es dirigí als assistents amb aquestes paraules: “Bon dia a tothom. En aquesta Diada celebrem els 175 anys del Carlisme, i commemorem, també, els 124 anys del reconeixement dels Furs de Catalunya per En Carles VIIè. Avui, vull retre homenatge a tots aquells que deixaren vida i hisenda en la defensa de la Causa, aquells que tingueren d’emigrar a altres terres, els que anaren a raure a presó i als centenars de milers de carlins que han patit la repressió del tots els règims que han dominat el país en aquest període de temps. També, vull recordar aquí, molt especialment, a la família Borbó-Parma, la nostra dinastia legítima. Anys de lluita per aquelles Llibertats reals explicitades en instruments com els Furs i els costums, que generaven drets concrets i deures subjacents, que pel carlisme són indissociables. Llibertats, Drets i Deures juntament amb la legitimitat d’origen i d’exercici configuren la legalitat carlina, el que significa que no pot existir monarquia sense legitimitat, sense submissió a la llei. De la legalitat dimana una Justícia igual per a tots, aplicable inclòs als reis, que pels carlins són responsables de tots els seus actes, ben al contrari del que estableix la Constitució actual. Una Justícia que ha de garantir les Llibertats, Drets i Deures, que ha d’emparar a les víctimes i als ciutadans honrats que actuen secundum legem, i tot allò, malgrat la intromissió dels poders públics i la pressió dels lobbys privats que imposen acords i actuacions al marge de la llei, o contra legem, en determinades sentències i resolucions judicials. Sense Justícia no existeix la democràcia. Així, doncs, el primer plantejament del carlisme radicà en la defensa d’una legalitat que era vulnerada en funció dels interessos exclusius d’una poderosa classe burgesa liberal, que entenia que els drets només a ella l’atenyia i que els deures eren obligació exclusiva del poble. Des de sempre, els carlins hem mantingut que les persones disposen d’uns drets i deures naturals, inherents a la seva condició humana, què són anteriors a qualsevol llei i comunitat política. El naixement, el treball i la residència són títols primaris per a la condició de ciutadà. Sense l’elecció directa de diputats i regidors en llistes obertes, d’acord amb la proporcionalitat constitucionalment establerta, i sense el Mandat imperatiu dels elegits, la democràcia és una pura ficció i els parlaments només representaran els partits i no pas a la ciutadania, en no existir, vers els electors, comunicació ni informació sobre les raons dels actes i les intencions de vot per part dels elegits. Els representants queden convertits en castes polítiques per efecte de les llistes tancades i bloquejades, i pels acords i pactes postelectorals, que desvirtuen el sentit del vot i el criteri dels electors, als quals se’ls condemna a la condició de nous serfs o mers contribuents. Així doncs, no ha d’estranyar que, elecció rere elecció, l’abstenció i els vots en blanc superin el 50%. Només amb l’aplicació del Mandat Imperatiu l’acció pública correspondrà a criteris de responsabilitat, disciplina, rigor, mètode, esforç i valors. Estem davant d’un campi qui pugui!, on la presència mediàtica dels polítics professionals substitueix qualsevol planificació d’una gestió pública, cada vegada més sotmesa a la corrupció i al desprestigi institucional. Unes posades en escena que amaguen la pèrdua real de cohesió social d’un país, de l’equilibri territorial i de la moralitat pública. Un desprestigi institucional que té les seves arrels en una política continuada de decisions al marge del Parlament, d’acords presos en petit comitè i amb múltiples clàusules secretes. Un desprestigi institucional engrandit per una corrupció generalitzada pel tràfic d’influències, el frau, el suborn, la prevaricació, la malversació, l’omissió de perseguir els delictes, la denegació d’auxili, la desobediència en el compliment de resolucions judicials, la infidelitat en la custodia de documents i violació de secrets, o el pagament de quantitats milionàries per suposats informes realitzats pels familiars i amics dels honorables polítics. A casa nostra, set conselleries del Govern de la Generalitat han estat posades contra les cordes per la seva afectació en episodis de corrupció, i aquí no passa res!!! Les conselleries afectades per les denúncies de diversos col·lectius i per varis mitjans de comunicació van ser les d’Acció Social i Ciutadania (consellera Carme Capdevila d’ERC); Agricultura, Alimentació i Acció Rural, (conseller Joaquim Llena del PSC); Interior, (conseller Joan Saura d’ICV); Salut, (consellera Marina Geli del PSC); Governació i Administracions Públiques (conseller Joan Puigcercós d’ERC); Política Territorial i Obres Públiques (conseller Joaquim Nadal del PSC) i Cultura i Mitjans de Comunicació (conseller Joan Manuel Tresserras d’ERC). Una corrupció política que ha saquejat ciutats enteres, i no només a la costa, i una corrupció urbanística amb connexions de tot tipus, inclòs el narcotràfic, que ha estat una de les fonts de finançament il·legal dels partits del sistema. Hem passat del règim del “Cuñadísimo de su Excelencia”, on es tenia de caminar amb el DNI a la mà, al règim dels gemaníssims dels honorables, on s’ha d’anar amb el carnet polític a la boca i on els partits de govern són simples oficines de col·locació. Una trista mostra de l’ambició sense límits i de la manca d’escrúpols, una demostració planera d’allò que deia el pensador catòlic francès Emmanuel Mounier quan parlava de la “solidaritat dels gàngsters”. Actituds i comportaments perfectament descrits en llibres com El Management de la Mafia. Una classe política que prova llur immaduresa per la incapacitat de moderar les paraules grolleres, per la desqualificació sistemàtica i la crispació; per llur incapacitat de renunciar a contínues maniobres de distracció. Maniobres de distracció que tenen la mateixa finalitat que, pel franquisme, tenia la qüestió de Gibraltar, la conspiració judeo-masònica o l’or de Moscú. Maniobres que passen, avui, per un tractament sectari de la memòria històrica, per l’ampliació dels supòsits de l’avortament, per la intenció de donar suport legal a l’eutanàsia i al suïcidi assistit. Permeteu-me que tracti aquí, breument, sis qüestions que condicionen ja el nostre futur: A.- L’Economia En primer lloc, l’Economia. Els EEUU acaben de nacionalitzar part de la banca i socialitzar les pèrdues amb el pla de salvament del seu sistema financer, i el mateix estan fent altres països a Europa, tals com Anglaterra, Alemanya, França. No obstant això, a Espanya el Govern de ZP no ha volgut reconèixer la crisi fins que ha estat obligat per Europa, i els seus responsables econòmics no van fer cas de les advertències del Banc d’Espanya sobre desviament de la despesa, amb el resultat de l’exhauriment del superàvit de l’Estat en quatre mesos, mentre augmentava el ritme de la desacceleració internacional i del deteriorament del mercat del crèdit. A Europa, la política monetària es delega en el BCE, i els països només tenen la política pressupostària per influir l’escenari macroeconòmic. Però, la incertesa dels mercats amplia el marge d’error de qualsevol projecció econòmica que es faci, sobre tot les derivades del creixement econòmic. Una política pressupostària limitada, a la qual només l’hi queden dues vies de compensació: a.- augmentar el dèficit i el deute públics a costa de la pujada d’impostos als ciutadans, o b.- buscar fórmules de col·laboració amb la iniciativa privada per produir serveis públics i infraestructures i millorar el rendiment de l’economia. Esperem que la crisi obligui tothom a tocar de peus a terra. Esperem que els governs aprenguin que, a més a més, de la macroeconomia de les gran xifres està la microeconomia que pateixen les famílies i les empreses, especialment les pimes. Atur, expedients de Regulació d’Ocupació i tancament d’empreses; manca de liquiditat i augment de la morositat; davallades de la borsa, i el que és pitjor, la improvisació d’uns governs sense plans, sense capacitat per prendre mesures si no són obligats per la Unió Europea. Ara, obligats per Europa, els governs de ZP i el de la Generalitat han de buscar fórmules per minimitzar la manca de liquiditat, i per tal d’aturar els transvasaments de dipòsits cap Alemanya i altres països. En aquest context, Solbes presenta els Pressupostos de 2009 amb un dèficit del 2% i una previsió de creixement del 1%, mentre que el FMI rebaixa al 0% el creixement a Europa, i augura un creixement negatiu del 0,2% per a Espanya. Uns pressupostos que premien les comunitats del PSOE i castiguen les comunitats amb governs d’altre color polític. Nosaltres, demanem uns pressupostos rigorosos i transparents dissenyats amb prioritats estrictes, amb criteris d’austeritat en la despesa, i un control total de les despeses menys urgents. Uns pressupostos que garanteixin els serveis públics i les polítiques socials essencials de la societat. Uns pressupostos que redueixin al mínim dels despeses de protocol, publicitat i representació institucional. Uns pressupostos que permetin generar la major eficiència d’una Administració enfrontada a la revisió del sistema de finançament autonòmic i de les Corporacions Locals, perquè aquestes no tinguin que pujar impostos ni augmentar el deute per poder complir amb les seves responsabilitats i ampliació de competències. Cal la reforma urgent de la Llei General d’Estabilitat Pressupostària i de tot el marc normatiu. Nosaltres, demanem que l’administració acceleri els seus pagaments a les empreses i famílies per injectar-les liquiditat, i que no interrompi els programes d’inversió en infraestructures, en béns d’equips i en I+D+i, que estimuli l’activitat econòmica i l’ocupació per tal de superar les dificultats de tresoreria de famílies i empreses, pressionades en excés per la inflació, la pujada dels tipus d’interès i la restricció del crèdit. Una major pressió impositiva forçaria la desaparició de moltes activitats econòmiques i crearia més atur i economia submergida. B.- Treball. En segon lloc, el treball. Un mercat laboral que necessita seguretat abans que flexibilitat, que necessita afrontar realitats com un atur juvenil disparat fins el 23,6%, la taxa més alta de l’UE, sense que les prejubilacions hagin servit per compensar aquesta tendència. Els carlins estem en contra del desigual repartiment dels beneficis de la globalització entre els països i els grups socials, que ha accentuat les distàncies entre ells, i estem en contra de justificar la pèrdua de drets socials amb el pretext de la competència internacional. Desigualtats que repercuteixen directament en tots els països, desenvolupats o en vies de desenvolupament. A tot arreu, les rendes salarials minven la seva participació en la renda nacional. És per això, que proposem: · la derogació de la directiva europea del temps de treball, la directiva de les 65 hores. · la universalització i compliment de les normes de l’OIT, especialment les que fan referència a l’abolició de discriminació de tot tipus, a l’eradicació del treball infantil i del treball forçós, a les polítiques contra la sinistralitat, la precarietat laboral i el treball submergit. C.- Educació La tercera qüestió és l’educació. Els governants estan obsessionats pel procés de convergència universitària de Bolonia, s’esforcen per aparentar a Europa, oblidant-se dels altres ensenyaments. Resulta evident que, per arribar a la Universitat cal tenir-ne una bona base, la d’un bon ensenyament secundari i primari. I aquí comencen els problemes. L’educació primària pateix el baby boom derivat dels fluxos migratoris. La manca de places disponibles en condicions és ja una realitat, doncs, la major escolarització d’alumnes ha saturat els centres escolars. Centenars de barracots s’utilitzen d’aules per manca de pressupost mentre que la Generalitat finança escoles i instituts de secundària fora de Catalunya. Un ensenyament que, curs rere curs, es va convertint en adoctrinament dels alumnes en el pensament únic que es vol imposar, inclús a l’hora del pati. Un ensenyament que no respecta les opinions divergents dels pares, els quals són qualificats gairebé d’enemics si aixequen la veu, sigui per plantejar un ensenyament diferenciat al model de coeducació, sigui per la raó que sigui. Sense models d’educació alternatius no pot existir pluralisme ni llibertat, llevat que, com en els règims nacionalsocialistes, es pretengui conformar generacions de ciutadans clònics que només sàpiguen cantar cançons i rebre consignes polítiques correctes. Malauradament, no necessitem informes nacionals, ni internacionals, per reconèixer el gran fracàs escolar. L’escola, sens dubte, és el primer pas de les persones per caminar cap el futur: bé cap a la democràcia o, de continuar l’adoctrinament, cap una dictadura. D.- Protecció Social En quart lloc, la protecció social serveix, avui, per fer bocades de mesures populistes a la televisió. Encara que tinguin bones idees com la Llei de Dependència, els nostres governs se n’obliden, després, de la corresponent i suficient dotació pressupostària. A Catalunya, per exemple, es necessiten 200 milions d’euros per atendre a les persones dependents. Però, entre el govern central i autonòmic no poden reunir més de 36 milions, que només cobreix el 18% d’uns possibles beneficiaris, que s’han de manifestar al carrer per denunciar la seva situació. Diuen que no disposen de més diners, però creen ministeris i conselleries absolutament inútils, i disposen de grans partides per promocionar tot tipus de coses, aquí i en altres països, o simplement per a l’autobombo d’institucions i de personatgets. Tenim, per exemple, la seu de ZP en Moncloa, comptarà amb un pressupost de 49,3 milions d’euros, dels qual 28,3 milions seran per a personal, 800.000 € per pagar el llum, 189.000 € per l’aigua, 55.600 € de combustible, 59.400 € de vestuari, 569.150 € d’atencions protocol·làries i 355.000 € per a despeses de Palau. A més ZP disposarà de 644 assessors. E.- Inseguretat ciutadana En cinquè lloc, vull parlar de la inseguretat ciutadana, una preocupació comuna a milions de persones i que crea una veritable alarma social. De la violència del terrorisme polític a la kale borroka independentista i dels neonazis; de la delinqüència comuna de màfies i bandes organitzades a la violència de gènere i domèstica; de l’agressivitat de les bandes juvenils a la delinqüència associada al narcotràfic. Tota una trama que genera amenaces, agressions, coaccions, vexacions, violacions, atemptats, assassinats, robatoris, destrucció sistemàtica del mobiliari urbà i un llarg etcètera de mostres d’incivisme que creen la sensació d’inseguretat. Una inseguretat que s’apodera de la llibertat dels ciutadans. Inseguretat que es dona al carrer, als comerços, als centres escolars, als centres sanitaris, als edificis d’habitatges, a les zones d’esbarjo, als mitjans de transport. No puc oblidar, ni molt menys, l’assetjament psicològic que es produeix a l’esfera personal; o l’àmbit laboral, amb la degradació professional o els abusos sexuals; i en el món urbanístic amb les amenaces i agressions sobre els propietaris de pisos, parcel·les o terrenys, preferentment gent gran, per forçar-los a vendre a baix preu, o perquè abandonin la zona deixant immobles sencers lliures i disponibles per a l’especulació immobiliària. F.- L’Ecologia Per l’últim, cap plantejament polític i social no tindrà futur, si no decidim respectar els fonaments ecològics de la natura, tant a la vida privada com col·lectiva, si no decidim preservar el medi ambient i lluitar contra la contaminació. No podem consumir energia sense cap límit i després protestar, per exemple, contra les centrals nuclears. Hem d’aprendre a ser coherents amb el nostre present i amb el futur dels qui ens han de succeir. No és el mateix una agricultura intensiva, química i de transgènics, que una agricultura ecològica. No tots els tipus d’indústries són idèntics, ni totes contaminen igual. No tots els serveis es realitzen de la manera menys contaminant, ni tota la construcció utilitza materials respectuosos amb el medi ambient. En l’activitat productiva i de consum d’un país no existeixen episodis innocus, tot influeix sobre la contaminació acústica, de les aigües i dels terrenys, de l’atmosfera, de la vida animal i vegetal, sobre la salut humana. Autogestionar la pròpia salut és imprescindible per no quedar atrapats pels interessos de les grans corporacions farmacèutiques. Precisem una transformació ecològica que plantegi problemes urgents com: 1.- La demografia, i els seus efectes de contaminació, de subsistència i de crisi de les relacions interpersonals. 2.- El productivisme capitalista i socialista obsessionat per la quantitat en perjudici de la qualitat, despreocupat de la contaminació física i química, dels problemes ecològiques en el treball, de la crisi energètica que condiciona el model de desenvolupament, i amb unes polítiques energètiques que continuen imposant un cicle nuclear del que ja es deriven massa malalties.
El Carlisme, com sempre ha fet al llarg dels darrers 175 anys, proposa alternatives Comunitàries. Les nostres propostes, d’un profund caràcter social i centrades sempre en donar resposta a les necessitats de la societat, donen forma al nostre socialisme d’autogestió global i són molt anteriors a qualsevol altre plantejament socialista, les anomenen carlistes i no pas d’altre manera. I, senzillament, a tot això nosaltres li diem Carlisme. Una ètica que té com a objectiu l’estudi de l’acció humana i que pot ser vàlida per a la nostra societat. Avui, més que mai, necessitem mecanismes de convivència i solidaritat arrelats en el foralisme carlista de respecte a la tradició política de cada poble de les Espanyes i que condueixin, per dalt a la seva unitat, i per sota a l’afirmació de les personalitats socials i territorial inferiors: vegueria, comarca, municipi, barri, etc., d’acord amb els principis d’igualtat, de personalitat social i política de les comunitats, de subsidiarietat, d’autoritat democràtica pactada, de propietat social dels mitjans de producció que supediti el sistema productiu als fins socials, i de l’Estat com a representació de la sobirania social.
Avui, en aquest 175 aniversari del carlisme, podem dir, novament, LA LLUITA CONTINUA!!! Gràcies a tots per l’esforç de la vostra assistència a la Diada del Partit Carlí de Catalunya, fins a l’any vinent!!!” En la cloenda de l’acte, Toni Gol va “Agrair vivament la intervenció del sr. Julio Gómez Bahillo, i agrair, igualment, a la resta d’oradors, que han intervingut en aquest Acte de Commemoració Carlista, les seves valuoses i importants aportacions; gràcies al sr. Hèctor Mir, al sr. Maties Palau i al sr. Jaume Campàs. I moltíssimes gràcies també a tots vosaltres, assistents i participants, gràcies a tots els que heu fet possible aquest Acte amb la vostra col·laboració i amb la vostra participació activa i generosa, amb la vostra entrega i amb la vostra presència. És un goig poder estar avui aquí amb tots vosaltres i poder compartir aquest dia històric i emotiu que ens referma en la lluita del present i consolida la nostra esperança en el futur, un present i un futur forjat per un passat noble i ple de glòria. Pensant amb la terra i amb les filles i els fills de la terra, pensant amb els carlisme i amb els carlins, un modest poeta berguedà declamava aquest passat onze de setembre:
Fonament ferm de la pròpia història, tots junts forgem un bell futur on el cor de l’home esdevingui pur i sigui l’amistat la gran victòria.
Terra fecunda dels avantpassats, bressol i llar dels nostres avis, arrels que canten els nostres llavis damunt la mar i els cims venerats.
Cel i estels de la pau bandera, lluita sòlida i audaç coratge pels lícits drets d’antic llinatge que vol la llibertat com a senyera.
¡Visca el Partit Carlí! ¡Visca els Carlins! ¡Visca Catalunya!
Acabat l’acte, bona part dels assistents es desplaçaren a 4 quilòmetres de Sta. Margarida, per dinar al Restaurant La Canya situat al costat mateix del camp de futbol de La Canya. |
|||||||||||
